“Estan las paredes que se caen, hay mucho trabajo que hacer, pero son mis paredes”. La història vital de l’Emília Llopis

Emília Llopis Rodríguez (Barcelona, 16 d’agost de 1972). La història de l’Emília és d’aquelles dures i difícils, difícil de relatar i difícil d’escriure. Però ara, aquestes setmanes, encara el que ella descriu com el millor moment de la seva vida. Treballa a Mansol des de fa un any i quatre mesos i ha trobat un pis de lloguer al barri de la seva vida, Bon Pastor. “Estan la paredes que se caen, hay mucho trabajo que hacer, pero son mis paredes”, diu contenta. “Mi objetivo hoy es arreglar el piso para poder vivir lo mejor posible y bajar el consumo de metadona. Me queda poco para dejarla. Y seguir trabajando en Mansol, claro”.

La vida de l’Emília ha estat marcada pel consum de drogues i la presó. Amb 17 anys va tenir el seu primer fill, la parella consumia heroïna i ella també hi va caure. I amb el consum, van arribar els robatoris, la rebel·lia, les ganes d’anar al revés del món i una primera condemna de 8 anys de presó. Després en va arribar una altra d’any i mig a Can Brians. L’Emília explica que sempre que ha estat a la presó per a ella era vital treballar, l’ajudava a organitzar-se el temps i a aprendre. En aquesta darrera etapa estava al mòdul per a persones amb problemes de toxicomanies que li permetia fer tallers del CIRE (Centre d’Iniciatives per a la Reinserció) al matí, dinar i a la tarda fer classes. Però què passa quan se surt de la presó? Què passa quan surts i no tens on anar, ni casa, ni feina, ni ningú a qui recórrer? Sovint passa el que li va passar a l’Emília, que va recaure en el consum. Recorda aquesta època amb paraules com “carrer, la Sagrera, parcs, baralles, detencions, drogues, ingressos hospitalaris, soledat, la soledat més extrema i la desesperació de la desesperació”.

Durant del seu últim pas per la presó, l’assistent social del centre penitenciari -que sabia que l’Emília podia treballar-  es va posar en contacte amb Mansol Projectes. Així va ser com, tant bon punt va ser a fora, va començar a treballar. I amb la feina va arribar també la responsabilitat de tenir un sou, administrar-se i enfocar una nova vida que avui defineix com a “la millor que he tingut mai”.